El Diari de Verónica

El Infierno existe y ahora se llama Haití.

2010-01-25T08:48:00.000-08:00

Parece que no es hasta que una catástrofe de dimensiones bíblicas asola alguna zona del planeta, usualmente lugares enmarcados en una extrema pobreza, que los ricos, los que vivimos en la parte privilegiada del planeta, hacemos examen de conciencia y nos convencemos de lo afortunados que somos. También hacemos otro ejercicio, el de tomar en consideración que en realidad los humanos -de la condición que sea- no somos más que marionetas a merced de la furiosa madre naturaleza. Y de paso, consolarnos de que si existe algo -acaso un Dios- que nos salve de la catástrofe es sin duda el hecho de vivir en la apacible seguridad del primer mundo. El mismo primer mundo que en estos tiempos que corren se siente vulnerable por ser más pobre en la actualidad que apenas hace dos años. Nosotros, los ricos, seguimos inmersos en la congoja de nuestra crisis económica, que no olvidemos, también a nivel particular hemos contribuido a engordar hasta que la situación, de inaguantable, estalló en mil pedazos haciendo añicos sueños de grandeza imposibles. Pero quizás sea otro el día en el que filosofe acerca de nuestra propia miseria (la que, por cierto, ya quisieran sufrir en ese descarnado lugar al que denominamos tercer mundo).
Como decía, el pasado martes 12 de enero a las 16 horas, 53 minutos y 9 segundos el infierno se hizo realidad en Haití. La tierra tembló y se abrió enfurecida matando sin compasión a más de cien mil personas durante la noche y en las réplicas que se sucedieron. Del mismo modo que el 26 de diciembre de 2004 un maremoto, tristemente famoso “tsunami”, engullía a miles de personas en las costas de Sumatra y la India.
Datos terroríficos que sacuden nuestras conciencias. Morbo de “prime time” servido a toneladas por los “mass media” en cada uno de los noticieros. Minutos y minutos de historias de horror y muerte. Páginas y páginas de desolación, denuncia, valor, supervivencia y otra vez muerte. Y desde ahí se apela a nuestra solidaridad vía bolsillo- transferencia bancaria. Para los pobres y los niños y las mujeres y los ancianos. Para las ONGs que ayudan a los damnificados… paguemos para acallar nuestra mala conciencia de privilegiados y cual bula papal, olvidemos acto seguido la miseria y el desespero de una tierra maltrecha. Un país en el que la miseria ya venía de lejos y que desgraciadamente ha de durar años y más años.
La cruda realidad es otra. Nos olvidaremos de Haití y sus muertos en pocos días. Los justos en que ya no sea objeto de audiencias televisivas. Sólo volveremos a ser solidarios y generosos en el momento que otra noticia de similar calibre colapse nuestros telediarios y azote nuestra culpabilizada psique “primermundista”. Entonces volveremos a repetir el mismo patrón de nuevo.
Sinceramente, creo que la única ayuda real está en la que se realiza sobre el terreno. En las decenas de personas que de forma altruista se trasladan a las zonas de conflicto o catástrofe. Hay que aplaudir a médicos, enfermeras, bomberos, militares y demás cuerpos profesionales que se han desplazado al mismísimo infierno para sacar escombros, salvar vidas, alimentar a la población, curarla, intentar reconstruir sus vidas…. Y darles las gracias por darnos a todos una lección de humanidad y generosidad, aunque les sigamos apoltronados en nuestro cómodo sofá. Pero nunca es suficiente. Hay mucho planeta y muchos conflictos olvidados.
Y finalmente las preguntas que me avergüenza contestar, con una crítica a todos, a mí misma la primera… ¿dónde estamos cuando esas catástrofes naturales no ocurren? ¿Cuando la pobreza sigue hostigando a países de más de medio mundo, dónde existen realidades aberrantes, dónde los niños son soldados y matan y violan a otros niños, donde las mujeres son esclavas sexuales y sus vidas no valen nada, donde los niños son explotados a diario en minas o canteras o campos de cultivo, donde no hay alimentos suficientes ni agua potable, donde no llegan las medicinas, donde se muere a causa de enfermedades que en nuestro primer mundo curamos simplemente tomando una aspirina o manteniendo una higiene diaria? Simplemente no estamos. Simplemente ni pensamos.

La Dignitat de Catalunya

2009-11-26T08:32:00.000-08:00

Em faig ressò de l’editorial que avui 26 de novembre, ha obert els principals diaris catalans en un gest històric, reproduint el text íntegre en aquest blog i que degut a la seva importància crec que val la pena de llegir detingudament i de reflexionar-hi. Un text en defensa de l’Estatut i de la dignitat de Catalunya.
Com no podia ser d’una altra manera les veus crítiques encapçalades per la rància dreta espanyola no s’han fet esperar i si El Mundo diu avui del text que "una primera lectura arroja la inmediata conclusión de que es imposible acumular más falacias en menos espacio”, el Vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons, ha censurat la iniciativa dels 12 diaris catalans amb les següents paraules: "Es una iniciativa que nos produce inquietud pero hay que hacer un llamamiento a la tranquilidad. Me hubiera gustado más pluralidad porque tanta uniformidad me parece sospechosa".

Absolutament indecent.

Publiquen aquest text els següents diaris: El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
S’han adherit a ell les ràdios amb seu a Catalunya com RAC1, Catalunya Ràdio y COM Ràdio.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen.

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

TOTES I TOTS A L'UNA!

2009-11-26T02:55:00.000-08:00

Acabem un any més, un altre dia 25 del mes de novembre amb la commemoració del dia Internacional de la No Violència envers les Dones. Un mes carregat d’actes, de simbolisme, de bones intencions i malauradament, de posar de relleu una realitat que ens continua avergonyint com a societat en un món global, amb desigualtats i patriarcal.
Escoltava a la TV una dada esfereïdora, la principal causa de mort en dones entre els 18 i els 44 anys al món es producte de la violència masclista. Es tracta doncs d’una situació insostenible, on cal més educació que mai a les escoles i a casa, on no podem permetre que els drets que amb tant d’esforç hem assolit no se’ns respectin, on calen mesures més contundents envers els maltractadors, on la justícia i els legisladors han de posar-hi a sobre amb un únic criteri, el de protegir al més feble i castigar durament a l’agressor.
La ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, ens manifestava fa uns dies “la importancia de romper el silencio para acabar con la injusticia, del compromiso público, de tomar la palabra en nombre propio y en el de quienes no la tienen en la lucha contra la violencia de género”. I expressava la seva satisfacció per la resolució del Parlament Europeu que insta a l’Agència dels Drets Fonamentals a elaborar i fer publiques les dades comparatives sobre la violencia de gènere a tot l’àmbit de la UE. Segons Bibiana Aído, “con esta medida el Parlamento Europeo se ha sumado a la línea de trabajo que España potenciará durante su presidencia europea para extender a nuestros socios comunitarios las iniciativas conjuntas contra la violencia como son la creación del observatorio europeo sobre la violencia de género, la orden europea de protección y un teléfono único, un 016, a disposición de todas las mujeres que estén en el territorio de la Unión”.
Acabarem l’any 2009 amb noves campanyes de sensibilització, amb el lema “Davant el Maltractament, TOTES I TOTS A L’UNA”. I amb un missatge: “Ja No Tinc Por”, un missatge positiu que les dones responen en sentir que la societat en ple hi està al darrere per a protegir-les i recolzar-les. En definitiva es tracta d’una crida a la societat per a que actuï envers el maltractament, que denunciï, que s’impliqui en combatre una xacra que ens afecta a tots com a societat. Des del primer al tercer món.
Però siguem realistes. M’agradaria tenir confiança en un futur millor i en una igualtat real. Però la crua veritat és que queda moltíssim camí per recórrer i molts anys per endavant de lluita sense treva. I una conscienciació global entre estats, governants, societat religiosa, societat civil... entre tots els homes i totes les dones. Mentre els homes no prenguin coneixement real de que amb les desigualtats ells perden i no guanyen res no podrem tirar endavant per un món més just. Mentre hi hagi desigualtat en totes les seves formes social, religiosa, política haurem de lluitar per a garantir el respecte dels drets fonamentals.

Sirtwood Cotton, 8 de Marzo de 1908

2009-03-10T12:28:00.000-07:00

Estos días conmemoramos los actos del Día Internacional de La Mujer, que se celebra cada 8 de marzo desde que en 1977 fuera proclamado oficial por las Naciones Unidas.

En este año 2009 reivindicamos una ley del aborto nueva, más justa y acorde con la realidad europea que nos rodea. Las mujeres queremos poder decidir libremente.

Reivindicamos la corresponsablidad, la igualdad salarial, la erradicación de la violencia y el acceso de las mujeres a puestos de responsabilidad. Y nos queda camino por recorrer, aunque muchas otras nos lo hayan allanado considerablemente.

No obstante, hagamos un poco de historia, y por qué no, también de homenaje.

Homenaje a mujeres trabajadoras que lucharon por sus derechos, nuestros derechos.

Mujeres que murieron por unos ideales que hoy día permiten que nosotras estemos donde estamos.

Mujeres anónimas que simplemente creían en un mundo más justo y pelearon para ver sus objetivos cumplidos.

Homenaje a la lucha de las mujeres por lograr la igualdad de derechos en el ámbito laboral y social.

Y ahora hagamos un poco de memoria...

El 8 de marzo de 1908, 129 obreras neoyorquinas de la fábrica Sirtwood Cotton (Estados Unidos) reclamaron igualdad salarial, disminución de la jornada de trabajo a diez horas y un tiempo para la lactancia, de esta forma decidieron hacer un paro en su puesto de trabajo de forma pacífica. Sin embargo, el propietario de la fábrica, cerró las puertas con candado y luego prendió fuego a las instalaciones. Todo un ejemplo de la violencia machista más repugnante. Murieron calcinadas las 129.
En 1910, durante la Segunda Conferencia Internacional de Mujeres Trabajadoras, realizada en Copenhague, Dinamarca, las dirigentes comunistas alemanas Clara Zetkin y Kate Dumker, propusieron que fuera declarado el 8 de marzo como Día Internacional de la Mujer, en homenaje a las 129 costureras asesinadas en la Fábrica Sirtwood Cotton, y no fue hasta 1977 que las Naciones Unidas declaró el Día como oficial.

En cuanto al lazo lila que solemos lucir cada año por estas fechas para demostrar nuestro apoyo a este día y todo lo que representa, tiene su origen en el color de las telas que las trabajadoras confeccionaban el día en el que fueron asesinadas. Las telas eran de color lila.

Morir amb Dignitat

2009-02-10T03:00:00.000-08:00

Eluana va morir finalment ahir al centre mèdic d’Udine, a Itàlia. La polèmica que havia aixecat la decisió dels seus pares de deixar-la morir dignament després de 17 anys en coma irreversible i mantinguda en vida artificialment, aquesta mateixa polèmica, però encara continua. El govern, encapçalat pel seu primer ministre Silvio Berlusconi, un cop més ha cedit a les pressions del Vaticà per a donar un espectacle lamentable en nom d’allò que ells anomenen dignitat de viure.
Eluana Englaro feia 17 anys que es trobava en coma. Davant la decisió dels seus pares de deixar d’alimentar-la artificialment, en definitiva de deixar-la morir en pau després de 17 anys de sofriments, l’Església Catòlica i el Vaticà han reaccionat amb una ira descontrolada i desproporcionada. El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, President del Pontifici Consell per a Operacions Sanitàries, càrrec equivalent a un ministre de sanitat de la Santa Seu, ha qualificat la decisió paterna “d’abominable assassinat” encara que la decisió paterna ha estat recolzada per una sentència del Tribunal Suprem del país del passat novembre de 2008. L’Església però, ha anat encara més enllà en demanar accions urgents i contundents al propi govern italià. Eluana ha mort en el moment en que el Senat començava el debat sobre el projecte de llei elaborat justament per a “salvar-la”.
Les declaracions dels metges ahir mateix, quan deien que a la jove encara li podien quedar més de deu dies de vida, han aixecat la sospita de que tot fos una estratègia per a despistar el govern italià. De tota manera el debat de la eutanàsia continua obert i si analitzem les primeres reacciones del Vaticà el cas no està tancat ni de bon tros. El cardenal Lozano assenyalava ahir “Que Déu perdoni als responsables de la seva mort”. Membres del senat italià deien que es tracta d’un clar cas d’eutanàsia i que l’eutanàsia és un delicte a Itàlia. Fins i tot un cardenal començà a parlar ahir d’ “assassinat”. En declaracions d’avui Silvio Berlusconi ha acusat al cap de l’estat, Giorgio Napolitano, d’haver comès “un greu error” per haver refusat un decret urgent que hagués fet possible el manteniment de la jove amb vida. I pel que sembla, desgraciadament, la polèmica i les conseqüències polítiques no han fet més que començar.
Personalment, em sembla menyspreable que un govern d’un estat democràtic i que un estament religiós com és l’Església Catòlica Vaticana interfereixin en la decisió privada d’una família que pateix emparant-se en una suposada dignitat de viure. Quan comencem a barrejar poder religiós amb polític, creences i lleis divines religioses amb drets humans, no estem massa allunyats de tot allò que critiquem amb duresa d’alguns països musulmans. En aquest cas, un cop més, l’església catòlica més integrista interfereix en un cas privat mitjançant el poder que té sobre el govern de l’estat, de l’italià en aquest cas concret, fet vergonyós i intolerable. Nosaltres, que per desgràcia tenim el passat que tenim, hem de ser els primers en denunciar aquest tipus de maniobres. El Vaticà i els religiosos en general que prediquin a les seves esglésies i entre els seus fidels. I el govern democràtic que governi per als seus ciutadans, professin o no cap fe religiosa, sense entrar en debats teològics de cap mena.

2009-01-08T05:03:00.000-08:00

Los Pantalones de la Ministra y el Exotismo de Aznar.

Me siento absolutamente indignada. Hablo de la controversia generada en la celebración de la Pascua Militar por el atuendo que portaba la ministra Carme Chacón en dicha ceremonia. Que el blanco de las iras y frustraciones de la parte más casposa y retrógrada de nuestra sociedad sea la vestimenta, peinado y maquillaje de una mujer me llena de repugnancia y de tristeza. Más allá de lo correcto o incorrecto de su elección según marcara el protocolo de la Casa Real, está la subyacente mirada machista que sigue imperando en nuestra “moderna” sociedad española. Por supuesto, eso no pasaría si la ministra hubiera sido hombre. De hecho, estoy de acuerdo con Leire Pajín cuando señala que se trata de críticas sexistas y que el hecho es “insólito y tristemente lamentable”. Nadie le critica a la ministra su gestión, que hasta el momento está siendo ejemplar. Le critican la apariencia y la indumentaria. Francamente vergonzoso.
Si queremos avanzar en una sociedad y llegar a la igualdad real no debemos tolerar este tipo de comentarios por parte de nadie ni que estos se conviertan en el centro de la discusión pública. Es un gran error y una involución en la consecución de los derechos de las mujeres. Esos derechos que tantos siguen vulnerando día a día y que debemos seguir luchando por hacer que se cumplan.
De hecho, todo resulta más ridículo si nos vamos al otro extremo. Ahí tenemos de nuevo las ocurrencias del Sr. Aznar. Esas que aunque se critican no causan el revuelo que los pantalones de la ministra. Aunque se permita necedades del tipo que la victoria de Obama es “un exotismo histórico” y “un previsible desastre económico” o bien, en el colmo del cinismo que “Bush es un gran estadista”, por no recordar las armas de destrucción masiva y demás, en una lista casi interminable de infamias, mentiras y tonterías varias. En fin. Realmente kafkiano.

2009-01-05T07:19:00.000-08:00

VERGÜENZA Y ESTUPOR. LA INVASIÓN DE GAZA.

El pasado sábado 27 de Diciembre, a punto de finalizar el año, el Estado de Israel abría los noticieros del mundo entero, sumergidos en la alegría navideña, con una campaña de ataques sobre la franja de Gaza, la más letal desde 1967 y la Guerra de los Seis Días. A día de hoy, 5 de enero de 2009, el saldo de víctimas de la operación supera los 500 muertos y los 2.500 heridos. Principalmente población civil. Evidentemente inocentes.

Tras semanas de estricto bloqueo en la franja, los hospitales de la zona no cuentan con medios suficientes para atender a los heridos, y la ayuda humanitaria no llega o lo hace con dificultad debido a que Israel mantiene las fronteras con Gaza cerradas e incluso se permite atacar barcos con dicha ayuda humanitaria. Finalmente, hoy, está previsto que 80 camiones de ayuda humanitaria entren en la zona supervisados por el ejército israelí sin duda resultado de la presión de la Comunidad Internacional. El objetivo de la invasión militar es según Israel “asestar un duro golpe” al movimiento islamista Hamás y demás milicias que actúan en Gaza para minimizar los ataques con cohetes lanzados desde territorio palestino contra el Estado judío después de que Hamás rompiera la tregua pactada en 2007. Hay quienes opinan que más bien tiene que ver con las próximas elecciones en Israel, donde todavía es primer ministro, interino y renunciante por corrupción, Ehud Olmert. Los hechos históricos indicarían otra cosa: quizás se trate del nunca olvidado intento de reconstruir el “Gran Israel” echando a los palestinos de su tierra. Sin embargo, nada justifica el ataque indiscriminado que está sufriendo la población civil por parte del Estado de Israel, quienes se atreven a calificar los ataques y los bombardeos que ellos efectúan de maniobras defensivas en un alarde de cinismo sin límite. Resulta cuando menos extraño comprobar que ese mismo pueblo judío, duramente maltratado por la Historia de Occidente y víctima de la más aberrante masacre del siglo XX llamada Holocausto, no eche la mirada atrás para comprobar que ellos se han convertido en los verdugos de otro genocidio desafortunadamente sin final en estos momentos.

Ante la desproporcionada y cruel reacción del gobierno israelí nosotros, los socialistas, pedimos una rápida actuación de la Unión Europea i de Naciones Unidas en la zona para parar la masacre que afecta sistemáticamente a la población civil. Como dice Maria Badia, diputada socialista, “entrar en esta dinámica de violencia, de acción y reacción, por parte de ambos actores no conduce a ninguna salida y tan solo alimenta y consolida las posiciones más radicales de cada una de las partes en conflicto”.

Por todo ello, nosotros, el Psc, condenamos de forma rotunda el ataque de Israel y exigimos el alto el fuego inminente. Pero también reclamamos el retorno a la tregua que Hamas ha roto, con tal de recuperar el compromiso por un acuerdo de paz iniciado en el proceso de Annapoli en el 2007. Reiteramos que el diálogo entre las partes es la única vía para una solución pacifica y duradera del conflicto.

2008-12-15T02:48:00.000-08:00

No a La Directiva Europea del Temps de Treball o de les 65 hores.

El passat 10 de juny de 2008, la Unió Europea aprovava ampliar per sobre de les 48 hores la setmana laboral, un dret social consagrat per la Organització Internacional del Treball ( OIT ) ara fa 91 anys, envoltada de polèmica. Els ministres de treball dels Vint-i-set havien donat llum verda a la proposta de la presidència eslovena que faria possible que cada Estat membre pogués modificar la seva legislació per elevar la setmana laboral vigent de 48 hores fins a 60 hores en els casos generals i a 65 hores per a certs col·lectius com ara els metges.

Els membres de la UE es troben actualment dividits entre els que reclamen una major flexibilitat laboral ( encapçalats pel Regne Unit i Alemanya ) i aquells que opten per acabar amb les excepcions que permeten que es treballi més de 48 hores setmanals (liderats per Espanya). El ministre de Treball espanyol, Celestino Corbacho, ja va dir el passat mes de juny que l’ampliació de la jornada seria “un retrocés a l’agenda social”.
La iniciativa d’ampliació de la jornada laboral estava bloquejada des de feia 3anys per la oposició de països com França, Espanya i Itàlia. Però amb l’arribada de Berlusconi al govern italià i de Sarkozy al francès el front opositor s’ha dissolt.

Espanya, però, continua en contra de la directiva. Alejandro Cercas, eurodiputat socialista, considera que la directiva “suposa un greu retrocés que converteix el dret laboral europeu en un material d’usar i llençar”. Afegeix que és “un precedent perillós que després es pot aplicar als salaris”, i acaba que “deixar al treballador pactar a soles amb l’empresari és renunciar a tota la història legal de lluita social col·lectiva”.

Aquesta setmana serà decisiva al Parlament Europeu d’ Estrasburg. Entre avui 15 i el proper 18 de Desembre es debatrà en sessió plenària les propostes de revisió de l’anomenada Directiva del Temps de Treball, més coneguda com la Directiva de les 65 hores. La directiva suposa una amenaça al progrés social i un endarreriment en les condicions de vida i de treball de les ciutadanes i ciutadans europeus alhora que contrària als objectius recollits pels Tractats de la Unió, encarregats de vetllar per la preservació del benestar social i pels drets de les treballadores i dels treballadors.

La Confederació Europea de Sindicats (CES) que engloba 82 confederacions de sindicats nacionals de 36 països europeus s’hi ha manifestat en contra de la Directiva en el seu objectiu de promocionar els interessos dels treballadors europeus.
Degut a la revisió de la Directiva d eles 65 hores per part del Parlament Europeu, el Secretari General de la CES, John Monks, ha enviat una carta als eurodiputats amb les consideracions dels sindicalistes europeus. Al segle XXI s’ha de prioritzar la millora de les condicions de treball per tal d’aconseguir una vida laboral sostenible i conciliadora entre el temps de treball i la vida privada i familiar. En aquest sentit la Directiva de les 65 hores és una regressió quan s’ha de mirar per un progrés que millori les condicions laborals de tots. Així doncs, el proper 16 de desembre els representants dels sindicats europeus es manifestaran a Estrasburg sota el lema “Prioritzant els drets dels treballadors, no a l’allargament de la jornada laboral”.

No sé en quina Europa pretenem entre tots plegats construir per viure-hi, però jo tinc ben clar que en una Europa més propera al segle XIX que al XXI de cap manera.

2008-12-11T04:59:00.000-08:00

NOVA CAMPANYA DE L’US DEL PRESERVATIU

Aquests dies s’ha presentat una nova campanya del Ministeri de Sanitat i Consum espanyol per a la prevenció dels embarassos no desitjats amb un espot publicitari a ritme de hip hop. “Sólo con condón, sólo con koko” és el lema d’aquesta novadora campanya que pretén recordar als més joves les conseqüències de mantenir relacions sexuals sense protecció: embarassos no desitjats i contagi de malalties de transmissió sexual.

Les dades són esclaridores i alarmants, i diuen el següent:
- 3 de cada 10 joves entre 15 i 17 anys han mantingut una relació completa i la meitat d’ells assegura haver-les tingut amb més d’una parella.
- En 10 anys la taxa d’embarassos entre noies de 10 a 17 anys s’ha duplicat, en passar de 3,07 per mil en 1997 a 6,3 per mil el darrer any.
- El nombre d’avortaments entre joves i adolescents va augmentar a Espanya gairebé un 17 % en 2007 respecte de l’any anterior.
- A Espanya al 2007 es van produir 4.400 naixements i 6.273 interrupcions voluntàries de l’embaràs en menors de 18 anys. Es varen produir uns 10.700 embarassos en noies d’aquestes edats..

Tal i com diu el Ministre de Sanitat, el Sr Bernat Soria : “ Leer una campaña de uso del preservativo como una campaña de promoción de los contactos sexuales es desconocer la realidad”. De fet, la campanya es basa en l’evidència de que les noies i els nois cada cop inicien les seves relacions sexuals a edats més joves. Així doncs és molt important posar en marxa intervencions concretes per a que els joves tinguin a la seva disposició informació, actituds i habilitats personals per a gaudir d’una sexualitat saludable. Estem parlant des del coneixement i la comprensió de que les relacions sexuals són assumides amb naturalitat i formen part de la seva vida quotidiana, a diferència d’allò que passava en altres èpoques no massa llunyanes a Espanya. Com a continuació de polítiques similars de prevenció de malalties de transmissió sexual, es començarà a actuar des del Ministeri en la promoció de l’ús del preservatiu dirigida als adolescents per tal de que abordin la sexualitat amb el mínim de risc i amb l’objectiu de fer que les noies adolescents no es trobin en una situació d’embaràs no desitjat.
A més a més, actualment, amb els canvis socio-demogràfics de la societat espanyola per l’arribada de joves d’altres països, cultures i religions diferents hem de plantejar de manera diferent la gestió de la informació sobre sexualitat i contracepció.

Els anuncis escollits potencien les relacions d’igualtat entre els dos sexes i la responsabilitat compartida a l’hora de prendre decisions sobre les diferents tipologies de relacions sexuals i l’ús d’anticonceptius. Es pretén també fomentar l’autoestima, la comunicació i la resolució de conflictes com a base per a que els joves visquin la seva sexualitat sense complexes, satisfactòriament i sàpiguen comunicar allò que volen i allò que no.

Més informació a http://www.yopongocondon.com/ o a la web del Ministeri de Sanitat i Consum http://www.msc.es/.

2008-12-09T13:50:00.000-08:00

10 de Diciembre de 2008.
60 Aniversario Declaración Universal de los Derechos Humanos. 1948-2008

Mañana se celebra el sexagésimo aniversario de la Declaración Universal de los Derechos Humanos. Se trata de una fecha de suma importancia ya que por sí misma, la Declaración, representa el cimiento de las normas internacionales de derechos humanos. Hablamos de un texto vivo que nos concierne a todas y a todos los ciudadanos del mundo ya que representa un ideal común por el que todas las naciones y todos los pueblos del planeta deben esforzarse en reproducir. No se trata de una declaración de deseos o buenas intenciones sino de promover unos valores básicos como la dignidad inherente en el ser humano, la no discriminación, la igualdad, la equidad y la universalidad, aplicables a todos, en todos los lugares y en todo momento. Así pues, la Declaración es universal, duradera y dinámica. Por tanto nos concierne a todos.
Cuando se aprobó el texto inicial hace sesenta años, en 1948, teníamos un mundo dividido por el colonialismo, herido en una postguerra mundial tras las atrocidades del nazismo y construido sobre la desigualdad en todos sus aspectos. Por todo ello, el mero hecho de presentar un documento cuyo principal compromiso era velar a nivel mundial por la dignidad y la igualdad inherentes de todos los seres humanos, con independencia de su origen, raza o credo constituyó sin lugar a dudas una empresa verdaderamente audaz e incluso temeraria. Desde entonces ha sido y sigue siendo fuente de inspiración de los esfuerzos conjuntos a nivel nacional e internacional por y para la promoción y protección de los derechos humanos y de las libertades fundamentales.
El tema para este año 2008 es “Dignidad y Justicia para todos nosotros”, reforzando sus valores universales. Debemos rendir pues homenaje a los numerosos defensores de los derechos humanos y de su lucha a través de estos sesenta años y a la valentía de los redactores originales, quienes tuvieron osadía y una extraordinaria visión de un futuro mejor por el que merecía la pena luchar.
Para que los derechos humanos se apliquen sin restricciones se ha de hacer una amplia difusión de los conocimientos y fomentar la comprensión entre las poblaciones de cuáles son sus derechos y de cómo poder defenderlos. Actualmente, la Declaración se ha traducido a más de 360 idiomas, lo que da fe de su voluntad y alcance universales.

En nuestra Declaración de Principios las y los socialistas decimos lo siguiente:
“Somos socialistas porque queremos construir una sociedad basada en la realización plena y efectiva de los valores de libertad, igualdad, fraternidad, justicia social y paz. Estos valores son para nosotros inseparables, conforman nuestra ética personal y nuestra manera de entender el mundo, guían nuestra acción y se contraponen a los privilegios, las desigualdades y el individualismo insolidario (…)”

Y para finalizar, una reflexión de Ban Ki-Moon, actual Secretario General de las Naciones Unidas:

“Es nuestro deber garantizar que esos derechos se hagan efectivos en la realidad – que sean conocidos, comprendidos y disfrutados por todos, en todos los lugares del mundo. Con frecuencia, los que más necesitan que se protejan sus derechos humanos son los que también necesitan estar informados de la existencia de la Declaración - y de que existe para todos."

2008-11-28T02:33:00.000-08:00

25 de novembre. Dia Mundial Envers la Violència de Gènere.

Fa escassos 3 dies vaig assistir a una concentració al voltant de l’estàtua de l’Acollidora, en commemoració del Dia Mundial Envers la Violència de Gènere a la nostra ciutat de L’Hospitalet. Arreu del país manifestacions similars es varen produir en senyal de solidaritat amb les víctimes de maltractament que, desgraciadament, fa que en totes les seves vessants més de mig milió de dones la pateixin de forma continuada avui dia.

Durant el desenvolupament de l’acte tot un seguit d’entitats de la nostra ciutat, adherides a aquesta causa, van anar nomenant una per una totes les víctimes mortals que ja superen la xifra de seixanta persones. Víctimes de les seves parelles o ex-parelles, víctimes del terrorisme domèstic. Lamentablement es tracta d’una xifra que no para d’incrementar setmana a setmana. Ens trobem, doncs, davant d’una de les barbàries més sagnants a nivell mundial i que sobta encara més quan aquelles societats estan més desenvolupades. Quan aquesta xacra està permanentment instal·lada en allò que anomenem el Primer Món.

És per això que com a Socialistes estem duent a terme accions per a combatre-la. Els socialistes varem posar a l’agenda política la Violència de Gènere amb l’objectiu d’eradicar-la. És per això que el president Zapatero va crear el “Ministerio de Igualdad” actualment càrrec de la jove ministra Bibiana Aído. Amb la finalitat de posar en marxa els instruments necessaris per a acabar amb la violència masclista. Instruments com la Llei Integral, que sorgia de les reivindicacions del moviment feminista i del ferm compromís del Partit Socialista juntament amb el consens de la resta de grups polítics.

Des de llavors, d’ençà 4 anys de l’aprovació de la Llei Integral, moltes mesures s’han dut a terme. Les darreres aprovades en Consell de Ministres aquesta darrera setmana: un programa d’integració laboral per a víctimes al qual es podrien acollir més de 8000 dones i el desenvolupament de dispositius electrònics per a millorar la protecció de les víctimes i garantir el compliment de les mesures d’allunyament dels agressors.

En tot cas hem de continuar treballant amb dedicació i esforç en la formació de professionals i hem d’incidir amb especial força a l’Educació com l’eina indispensable per tal de prevenir, sensibilitzar i fer millorar la societat.

Les raons per recolzar qualsevol iniciativa per combatre la Violència Masclista són nombroses. Senzillament perquè es tracta de la mostra més brutal de la desigualtat existent entre homes i dones. Fem nostre, i de tota la societat progressista, el lema que ha impulsat el Govern Espanyol en les seves darreres campanyes. Envers el Maltractador Tolerància Zero.

2008-11-12T12:43:00.000-08:00

Change Has Come to America.

"It's been a long time coming, but tonight, because of what we did in this date, in this election, at this defining moment, change has come to America".

Con estas palabras el recién elegido nuevo presidente de los Estados Unidos de América desataba la euforia de los miles de seguidores que se agolpaban en Chicago mientras en nuestro país amanecía un 5 de noviembre llamado a pasar a la historia. Y por qué no decirlo, me arrancaba también a mí una sonrisa de alivio. Sólo de pensar en la Sra Palin como vicepresidenta con sus retrógradas ideas en cuanto a religión, aborto, política exterior, etc... me entra pánico.

"El Cambio ha Llegado a América"decía un emocionado Barack Obama, el primer presidente negro de los EEUU, y la esperanza por el cambio y la alegría por la victoria teñía todos los telediarios del mundo entero. Cosas de la globalización. Esa que para bien o para mal nos tiene a todos absolutamente conectados sin escapatoria.

Aún así, me parece increíble que en pleno siglo XXI, un presidente de los todopoderosos EEUU sea noticia a causa de su raza. O de su sexo, como estoy convencida hubiera sucedido si la elegida hubiera sido Hillary Clinton. Y digo que me parece increíble por no decir que me parece absolutamente indecente. Eso nos demuestra que todavía nos queda mucho por luchar y por trabajar en aras de una igualdad real.

Sin embargo, ahora esperamos los cambios, las soluciones y no nos queda otra que trabajar duro. Todos. Juntos. Para superar esta crisis de caraterísticas mundiales que nos va a sumir en un par de años muy duros. Necesitamos inyecciones de optimismo como la victoria de Obama, que todavía no sabemos qué repercusiones reales tendrá en Europa, España y Catalunya, pero que como mínimo cambia el color gris del panorama internacional en lo referente a las relaciones España - EEUU.

Esperemos pues que ese necesario cambio en América no nos defraude. Y puestos a esperar que sea un cambio efectivo y lo podamos celebrar. Simplemente hemos de estar alertas.

Por mi parte, después de muchos meses de mutismo, vuelvo a poner en marcha este renovado blog con mucha ilusión y ganas. La nueva etapa empieza.

Amb Zapatero les dones hem guanyat

2008-02-26T05:03:00.000-08:00

I per què dic això?. Doncs és evident. Cal recordar que amb el Govern de Zapatero, o sigui, en només quatre anys les dones han donat un salt en drets i s'ha fet un salt en democràcia, amb una llei que permet que els òrgans de representació institucional s'assemblin més a la societat que representen i que intenta acabar amb discriminacions, algunes més formals i altres que no es veuen, que encara les dones, les mares, filles i nétes, pateixen.

Així doncs, els avenços del Govern de Zapatero han estat molt destacables, en qüestions com les hores de lactància per a les mares, les mesures que permeten les dones demanar una excedència per poder cuidar dels seus fills i el permís de paternitat, així com la Llei d'Igualtat, que el PP per cert va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Jo que encara no sóc mare, però també m'agradaria, i aquestes mesures faciliten que jo en un moment de la meva vida m'ho pugués plantejar i això s'ha promogut gràcies a un govern progressista com el de Zapatero. No tinc clar què és el que farà el PP per les dones de la meva generació... .D'entrada, no sabe no contesta....

Però amb aquestes iniciatives polítiques encara no arribem allà on jo crec que hem d'estar. Cal continuar treballant contra la discriminació de la dona al mercat laboral i millorar la conciliació de vida familiar i laboral i per això, ens calen al menys quatre anys més d'un govern que cregui en les polítiques d'igualtat i en la necessitat d'incorporar a la dona al mercat laboral amb tots els ajuts per a que també pugui decidir lliurament si vol ser mare, amb els recursos i els serveis de qualitat que siguin adients. I ara per ara, qui més garanties m'ofereix és l'esquerra progressits i de progrés a la que representa Zapatero.

Motivos para creer desde una mirada positiva

2008-02-06T03:14:00.000-08:00

Yo creo en un gobierno que respete el medio ambiente que mire a sus ciudadanos desde la proximidad. Yo creo en un gobierno que tiene ambición de mejorar colectivamente y que reparte los beneficios del ahorro por ejemplo, con su población. Yo creo en un gobierno que se adapta a las nuevas realidades sociales, que invierte en capital humano y amplía los derechos y las libertades. Creo en un gobierno que es capaz de pedir disculpas cuando se equivoca y asume la responsabilidad en cada momento.

Yo creo en un gobierno que se arma de valores y de ideas para abordar los conflictos en los tiempos difíciles y da la cara. Yo creo en un gobierno que introduce en su agenda política la lucha por la igualdad y da fortaleza a ese principio a través del poder legislativo. Creo en un gobierno que trabaja para lograr una mayor cohesión social, a través de la convivencia y la conciliación, integrando al recién llevado, ayudándole para que aprenda a convivir con el resto. Creo en un gobierno que expresa su valentía, su iniciativa y su creatividad cuando innova, cuando apuesta por un futuro mejor para todos/as en una era global en la que las nuevas tecnologías, la investigación y el desarrollo, son los nuevos patrones de la economía y del conocimiento.Tengo confianza en esa opción política llamada socialismo democrático y de progreso a la que representa José Luís Rodríguez Zapatero.

Si hipotéticamente...juzgáramos el estado de ánimo de la ciudadanía, a través de los “imputs” que recibimos de los candidatos de los partidos mayoritarios que se presentan a las elecciones generales del 9 de marzo, Rajoy representaría, a un país malhumorado, pesimista y escéptico. En cambio Zapatero, proyecta vitalismo, optimismo, innovación. El PP es el partido de la resistencia al cambio, del pánico al futuro y de la nostalgia del pasado. El PSOE es el partido de la esperanza, de la transformación, de la confianza. Por eso, yo creo que hay motivos sobradamente positivos para volver a otorgar la confianza al proyecto reformador que encabeza José Luís Rodríguez Zapatero.

La Importància d'Aquestes Eleccions

2008-02-06T02:34:00.000-08:00

Com a jove i com a dona tinc moltes raons per anar a votar el proper dia 9 de març. Jo he estat estudiant, ara treballo, i amb molta sort, estalvi i esforç de la família, m’he pogut emancipar amb la meva parella. No ha estat gens fàcil, us ho ben asseguro. I ho he pogut fer durant aquesta legislatura, precisament quan governava l’esquerra democràtica i de progrés tant a Catalunya com a Espanya.

Jo el que sé, és el que veig al meu entorn, al barri, a la ciutat on visc des de sempre, el que comenta la gent de la meva generació, els meus amics i amigues, la família que moltes vegades ha hagut d’ajudar als altres, fins i tot als veïns amb dificultats.

Però també sé que durant aquests quatre anys s’han notat els ajuts, als joves amb l’habitatge i la feina, a les dones per poder conciliar la vida familiar i continuar amb la carrera professional o d’estudis i a la gent gran amb dependències. Res ha estat casual. Els governs de Montilla i el de Zapatero, d’esquerres, progressistes i moderats, malgrat les diferències, crec que raonables, han treballat conjuntament per millorar el país, perquè les persones puguin gaudir de majors quotes de benestar i per posar a la nostra societat cada cop més diversa i complexa en posicions més favorables envers altres societats modernes i avançades com la nostra.

En els últims anys Catalunya ha donat un gran salt qualitatiu i en part ha estat gràcies al compromís del President Zapatero, amb la seva aposta per l’Estatut i per millorar l’autogovern del poble català. Estic convençuda que enten perfectament les necessitats i demandes dels ciutadans de Catalunya que és i vol continuar essent motor d’economia i de progrés social i cultural dins l’encaix de l’Espanya Plural.

Crec sincerament i a més les dades ho confirmen, que el canvi social i el progrés s’ha notat prou per a tothom des d’aquest esperit d’igualtat, de llibertat i d’equitat amb el que s’ha treballat en el si dels diferents governs.

Em podria posar molts exemples, però només en destacaré uns quants. La despesa en Educació ha augmentat en un 12%, la despesa en Recerca ho ha fet en un 260%, més de 1,2 milions de persones es beneficiaran de la nova llei de Dependència a tot l’Estat, el Salari Mínim Interprofessional s’ha situat en 600 euros i estem treballant ja cap als 800, encara que jo igual que molts altres joves pensem que ja hauria d’estar en els 1000€, la taxa d’atur ha baixat i s’ha creat 3 milions de llocs de treball, i pel que fa a l’habitatge la Ministra Carme Chacón s’ha compromès amb els joves per donar ajuts al lloguer i a la compra.És que aquestes no són raons suficients per voler que continuïn les reformes al nostre país de la ma dels que fins ara ho ha fet possible, és a dir, els socialistes?

Quina conclusió per contra, en podem treure del comportament del PP? Molt senzill, la baralla, la crispació, les mentides, la utilització partidista del dolor, l’intent de dividir la societat espanyola en dos bàndols, els que estan amb ells i la resta del món, o el fum de les seves promeses que després es queden en res, la manca de compromís amb els problemes reals i/o la convicció de que si ells governen desapareixeran tots aquells temes relacionats amb els drets i les llibertats amb els que tant hem avançat.

Jo ho tinc claríssim.